Lloc, memòria i salicòrnies

LLoc, memòria i salicòrnies. Martí Peran

1.
En el marc del projecte Life Pletera promogut per a procedir a la desurbanització i restauració de la maresma de la Pletera a Torroella de Montgrí (vegeu www.lifepletera.com) s’ha produït una anomalía: incorporar a aquest procès de regeneració natural una sèrie d’intervencions artístiques desota l’epígraf Lloc, memòria i salicòrnies. El propòsit d’aquestes intervencions no és gens habitual. Una estratègia ordinària faria pensar que , tal i com s’esdevé en molts entorns urbans, l’art apareix a posteriori, quan l’actuació científica, seriosa i professional ja ha enllestit la feina i es considera interessant injectar unes empremptes de caràcter estètic que museitzin l’entorn objecte de l’actuació per tal de fer-lo més atractiu. En aquest cas, la metodología de treball ha estat del tot diferent. Els projectes artístics s’han plantejat com procesos de recerca desplegats durant i en l’interior mateix del procès de regeneració natural, afavorint d’aquesta manera que l’aproximació a l’entorn dels uns (científics) i els altres (artistes) esdevingués un diàleg capaç de reorientar la tasca de tots els protagonistes.

Els propòsits que bateguen darrera de les intervencions aplegades a Lloc, memòria i salicòrnies contemplen múltiples objectius: imbricar l’acció cultural en l’interior d’un projecte de caire científic, contribuir a rumiar la noció de paisatge de manera complexa, afavorir una aproximació a les memòries del lloc, problematitzar la pròpia idea de regeneració i contribuir a la difussió d’una intervenció paisatgística amb vocació pública. Els artistes que han participat al projecte són Jordi Morell, Esteve Subirah, Joan Vinyes, Ivó Vinuesa i Isadora Wilson.

Jordi Morell. La Pletera: un cas d’entretemps. El treball és una aproximació personal i atenta a l’entretemps que ha afectat l’àrea de La Pletera durant tot el procès de regeneració. En aquest interval específic de temps es sol.lapen procesos de desaparició (l’urbanització) i aparició (la regeneració biológica), es combinen rastres de l’acció natural amb l’acció humana i s’interseccionen capes que emergeixen cap a la superfície amb d’altres que s’enfonsen i es foraden. En aquesta dinàmica constant, el territori esdevé un arxiu inestable de tota mena de senyals i materials. El projecte proposa treballar amb el registre d’aquesta activitat ambivalent del territori creant diferents relats paral.lels de caràcter poètic, científic o documental sense cap jerarquía. Tota la documentació esdevé així un testimoni de l’experiència del lloc que insinua l’entretemps com a única categoria temporal capaç de consignar la naturalesa inestable de qualsevol territori.

Esteve Subirah. Forma 26 Pletera. Malgrat que en el procès de regeneració de La Pletera era previst desmantellar tot el passeig pavimentat, el projecte de l’Esteve Subirah n’ha conservat un fragment – corresponent a l’1% del total – que, un cop s’ha recuperat la cota natural, ha esdevingut una plataforma de 90 m2 que ha estat consolidada mitjançant el sistema de pedra seca i un tractament de formigó projectat. Aquesta resta de l’urbanització romàn doncs com una plataforma exenta, una mena de no-monument que enlloc de commemorar res, més aviat convida a fer-ne un ús ocasional en qualitat d’espai disponible, mirador i punt d’escolta. Forma 26 Pletera és doncs un treball d’arqueología de futur, una marca feta de resta que queda a disposició per a usos futurs imprevisibles. Per tal d’enfasitzar això, el treball es complementa amb una sèrie de registres sonors capturats des de Forma 26 Pletera durant tot el procès de regeneració de l’indret.

Ivó Vinuesa. HUMAN NATURE. La primera fase de l’urbanització de l’àrea de la Pletera que es va executar el 1988 no ha estat afectada pel projecte de restauració de la maresma. Una illa de cases roman al costat del paratge natural recuperat. HUMAN NATURE és un projecte cinematogràfic articulat en quatre capítols estacionals que, mitjançant un estil narratiu que emula amb ironia els documentals de caràcter científic, proposa una aproximació al peculiar ecosistema urbà d’aquestes cases d’estiueig que conviuen amb un entorn natural recuperat. El resultat és una paradoxa. Si en primera instància l’espai urbanitzat hauria de provocar una activitat constant i cridanera atesa la presencia humana, contrastada amb l’assosec que es pressuposa a l’espai natural; el que s’esdevé és quasi el contrari: mentre l’àrea de la maresma és objecte d’un tràfec continu, a voltes de caràcter súbtil però tenaç, l’urbanització travessa les estacions de l’any de forma quasi impertèrrita abans no arriba el brogit de l’estiu.

Joan Vinyes. S/T. El projecte proposa construir una ruïna mitjançant una sèrie de columnes procedents de l’enderroc de les rotondes de l’antic passeig urbanitzat. L’objectiu és fer present un fragment de La Pletera urbanitzada que, més enllà d’evocar el passat inmediat de l’indret, romangui com un element descontextualitzat i sotmès a un procès d’interacció amb l’ecosistema natural de l’entorn recuperat. Les columnes, soterrades de forma escalonada, instal.len el temps en una doble direcció: tan aviat sembla que s’enfonsen com que emergeixen de sota terra. Aquesta ambivalència es redobla amb el comportament natural de l’aiguamoll que en el seu cicle natural viurà diferents episodis d’inundació. La ruïna opera doncs com una frontissa que rumoreja l’evidència que el territori de la Pletera continua vulnerable davant infinites mutacions.

Isadora Willson. Miratges. El treball gravita entorn dues qüestions: la memòria i la idea d’especulació. En relació a la memòria, es rescaten diferents relats vinculats a la zona de la Pletera – en les fases de pre-urbanització, urbanització i des-urbanització- mitjançant una col.lecció d’entrevistes a diversos veïns que, amb els seus records, permeten construir una mena d’intra-història del lloc. A partir d’aquest material documental es construeix un imaginari de la Pletera de caràcter coral, en l’interior del qual hi conviuen diferents experiències i diferents percepcions del lloc. Així mateix, el projecte proposa reconduïr la idea d’especulació que travessa la Pletera desde el vessant econòmic (urbanització) i ecològic (la regeneració) fins a la ficció: una sèrie d’aquarel.les reproduiexen el(s) paisatge(s) de la Pletera a partir del registre de les esmentades descripcions orals. El projecte es completa amb l’edició en format postal d’algunes d’aquestes aquarel.les per tal enfasitzar el caràcter mnemònic del treball i per afavorir un ús interactiu amb el públic.

En partir de la idea del jardí com un espai limitat en l’interior del qual es celebra una mena de síntesi entre allò artístic i allò natural que, per la vàlua que representa aquesta reunió, es preserva i es protegeix, Gilles Clémet es va preguntar si una bona forma de garantir la preservació ecològica del planeta no podria essser convertir-lo sencer en un indret travessat per un principi estètic – el “jardí planetari” – que ens obligués a conservar-lo. En d’altres paraules, Clément plantejava una mena de crida per tal que l’art envaís el planeta de forma que, atrapats en el respecte davant l’objecte estètic, això garantís l’efecte d’una consciència ecológica radical. En la tessitura d’aquesta hipòtesi, el mateix autor es va respondre : l’ocurrència, en realitat, és una trampa. El suposat jardí planetari imposaria un tarannà conservacionista sostingut en la inutilitat i gratuïtat d’allò estètic, ben lluny del perfil polític que exigeix el veritable projecte ecològic. L’única opció, afegia, la trobaríem en la possibilitat que l’art, en protegir-se a sí mateix, també protegís la vida. Les intervencions artístiques que conformen Lloc, memòria i salicòrnies , amb independència de la seva singularitat, no poden garantir aquest compromís. L’art sempre s’ha situat en l’interior de l’obaga que creix entre la voluntat de fer-se present i la il.lusió de desapareixer per tal de permetre que es desplegui allò que l’art mateix enuncia. Aquesta és una paradoxa que li és estructural. Si la fem aterrar en el context que ara ens ocupa és ben fàcil de traduir: tot i que els projectes artístics ideats a la Pletera estan compromesos amb el propòsit de la regeneració natural de l’indret, en lloc de participar-hi d’una forma silent i imperceptible, la qual cosa hauria d’afavorir el restabliment de l’ordre natural sense interrupcions artificioses, només ho poden acomplir amb el grau d’estridència que comporta, al menys, la seva mateixa impostació al lloc. La conjuntura dibuixa doncs el mateix cercle viciós que patia el jardi planetari: amb l’art es podrien salvar les formes de vida de qualsevol ecosistema sempre que l’art s’esvaís en l’interior de l’efervescència d’aquelles mateixes formes de vida. La qüestió que s’imposa aleshores i atesa la incomoditat que representa suportar aquella paradoxa, és ben planera: si l’objectiu es restaurar un indret natural que obliga de desbrossar-lo de les petges humanes, aleshores, per què afegir coses en l’interior d’aquest propòsit?; no calia operar des d’una lògica de resta radical i no pas d’afegitons?; si la tasca científica s’esforça per desurbanitzar i re-naturalitzar el territori, per què els artistes hi desembarquen amb els seus artefactes?. El model económic del creixement és evident que comporta una cultura de l’excès; però pot ser que també comporti un excès de cultura, un superàvit de producció, aleshores, precisament en un context de regeneració natural, per què introduir-hi obres noves?. Per encarar aquests interrogants proposem explorar tres arguments complementaris.

Es poden empaltar projectes artístics en l’interior d’un procès de regeneració ecològica per tal subratllar i certificar que tot desfer és un fer. Qualsevol ecosistema és viu en la mesura que evoluciona afegint sempre nova informació; en conseqüència, un projecte de regeneració ecològica, malgrat estar animat per una voluntat de restauració, mai no es pot proposar de recular, actuant amb la ingenuïtat de pensar que la simple desurbanització del territori comporta una garantia de restitució de les condicions naturals anteriors. L’acció de desfer les malifetes provocades per l’acció de l’home sobre un entorn natural, només es pot satisfer mitjançant una actuació nova, una peculiar manera de fer quelcom (el desfer), altre cop, sobre el mateix territori. Tot i que l’actuació que es promogui consisteixi en generar les condicions ideals per tal que, a partir d’ara, la dinàmica natural governi el territori; la viabilitat d’aquest objectiu obliga a intervenir sobre el lloc de forma decidida. Caldrà estar molt amatent per tal d’afavorir que arrelin les colònies de salicòrnies plantades de vell nou a la Pletera. Desfer sempre és una manera de fer, malgrat que s’actui amb extrema subtilesa.

En aquest escenari esdevé imprescindible accentuar l’evidència d’aquesta direcció única que determina la vitalitat de qualsevol ecosistema. Fins i tot un projecte de regeneració ecològica ha de ser interpretat com la imposició d’una nova capa d’informació sobre el territori afectat. No ser prou conscients d’aquesta lògica que impossibilita tornar enrere podria ser nefast. Si fos possible recular i restituir condicions originals prèvies, és molt probable que es multipliquessin els desastres ecològics atès que quedaria en suspens la seva irreversibilitat. És en aquest sentit que, al costat de l’actuació de caire científic que aspira a passar el màxim de desaparcebuda per tal d’afavorir l’establiment d’uns condicions d’autosuficiència de l’ecosistema regenerat, també calen, sobre el mateix territori, unes fites ben visibles i cridaneres, unes marques que operin sobre el lloc com una mena de nafres que tindrien per funció subratllar i recordar que el lloc en qüestió, en la mesura que sempre està sotmès a succesives intervencions, romàn dins una perpètua vulnerabilitat. Aquesta és la funció menys secreta de les restes de l’urbanització que es fan visibles als treballs Forma 26 Pletera de l’Esteve Subirah i S/T de Joan Vinyes.

Es poden afegir obres noves en el marc d’un procès de regeneració ecològica per tal d’accelerar la cadena metonímica del valor. La regeneració natural d’un indret malmès per l’acció de l’home denota, sobre tot, un canvi en els paràmetres de valor que s’havien projectat sobre l’indret en qüestió. Una regeneració no consisteix tant en el simple gest de cancelar els criteris a partir dels quals el territori s’habia espatllat, per tal d’alliberar-lo de qualsevol funcionalitat i restaurar una situació natural asèptica, sinó que la regeneració esdevé la manifestació d’una mutació en la cadena de valor que, ara, n’imposa uns de nous. Quan els aiguamolls de la Pletera són interpretats desota el pes hegemònic del valor de canvi, tot aquest territori va esdevenir un capital especulatiu de sòl urbanitzable tant valuós que justificava la destrossa ecològica. La reacció que ha permès reconsiderar la completa urbanització de la Pletera i iniciar la restauració de la maresma no s’ha d’interpretar només com l’esborrat de les petges d’una interpretació econòmica del territori sinó, sobre tot, com el triomf d’una altre projecció de valor que prioritza de la Pletera la seva condició ecológica, social i cultural. Davant de qualsevol medi – natural o urbà – sempre s’imposa una determinada percepció que, al seu torn, determina quina mena d’acció és més convenient de forjar i executar :urbanitzar quan la percepció privilegia un valor econòmic i desurbanitzar quan la percepció afavoreix un valor ecològic i social. Al seu torn, un cop el medi en qüestió ha estat intervingut d’una forma o altre, això desferma una nova percepció que, de ben segur, tornarà a projectar noves actuacions sobre el mateix territori. Una regeneració ecològica doncs s’ha d’interpretar com un episodi en el marc d’un guerra sobre la noció de valor que cal secundar en cada moment i de forma antagònica enfront d’altres possibles criteris de gestió del mateix territori. Ser conscients d’aquesta lògica és el que ens fa saber que cap regeneració garanteix la fi de la guerra.

Tots els projectes artístics ideats en el marc de LLoc, memòria i salicòrnies intervenen en l’interior de la cadena de valor. Es evident que no es tracta de menystenir la prioritat del principi ecològic que ha permès desurbanitzar la Pletera; però sí que assagen fórmules per a enriquir i fer més complex el caràcter d’aquest mateix valor ecològic amb nous complements que graviten al seu voltant. Així la restaració de la maresma, més enllà del seu especifíc valor ecològic i per la mediació de les intervencions artístiques també posa en valor la memòria col.lectiva (Miratges); el valor d’ús (Forma 26 Pletera); la transitorietat (La Pletera: un cas d’entretemps; S/T) i, per contrast, la complementarietat d’aquest entorn natural amb els ecosistemes urbans (HUMAN NATURE). Si la regeneració només hagués estat executada des d’una perspectiva científica, hom podria caure en el parany de pensar que hem assistit a un procès de restabliment de l’ordre natural de les coses, obviant que aquest ordre ideal és una quimera. No hi ha un grau zero del territori que romangui al nostre abast, atès que sempre queda sotmès a una determinada valoració respecte de la qual, de forma indefugible, ens haurem de pronunciar.

Es poden afegir propostes artístiques en una dinàmica de recuperació ecològica per arribar al punt de voluptuositat necessari per encetar un procès de reculada. A hores d’ara ja és cèlebre allò que Ivan Illich va anomenar la “lògica del cargol” :

El cargol construeix la delicada arquitectura de la seva closca afegint una rere l’altra les espires cada vegada més àmplies; després cessa bruscament i comença a enroscar aquesta vegada en decreixement, ja que una sola espira més donaria a la closca una dimensió setze vegades més gran, el que en lloc de contribuir al benestar de l’animal, el sobrecarregaria. I d’ençà d’aleshores, qualsevol augment de la seva productivitat serviria només per pal·liar les dificultats creades per aquesta ampliació de la closca, fora dels límits fixats per la seva finalitat. Passat el punt límit de l’ampliació de les espires, els problemes del sobrecreixement es multipliquen en progressió geomètrica, mentre que la capacitat biològica del cargol només pot, en el millor dels casos, seguir una progressió aritmètica.

La citació ha estat emprada abastament per tal de legitimar l’aposta per un model decreixentista per la seva inapelable contundència. El creixement no és sostenible i només conserva vitalitat en la mesura que pren consciència que hi ha un punt d’inflexió a partir del qual cal declinar a la baixa. La conclusió és pot arrosegar una mica més lluny: hi ha una voluptuositat intrínseca en tota operació de reculada. Si això ho projectem en el marc d’un procès de regeneració ecològica té dues interpretacions. La primera és prenyada de catàstrofe: només una actuació humana del tot forasenyada sobre el territori permet un despertar de la consciència ecològica reparadora. En realitat, aquest és una equació que massa sovint es fa realitat. Però hi ha una altre interpretació menys punyent : regenerar un espai natural podria consistir en sobreactuar sobre el territori; propiciar un seguit d’intervencions que omplenin el lloc, ja no d’artefactes urbans, sinó de jocs semàntics inesperats que el portin fins el col.lapse després del qual l’especulació econòmica ja no hi pugui escriure res més. Una regeneració ecològica no ha de menystenir el valor que representa farcir el lloc amb l’embalum enorme de totes les seves històries, els seus records, els imaginaris que el travessen i la potència d’imaginació que s’obre a mesura que el territori recuperat modifica el seu aspecte. Regenerar no es redueix a una operació de neteja sinó que, ben al contrari, amaga una nova acumulació: la pila de relats que germinen a redòs de la restauració ecològica. Aquesta mena de voluptuositat poiètica, en la mateixa mesura que porta el territori fins l’excès, és el que en garanteix la pausa i la reculada. Es el teorema de la salicòrnia.